intermezzotropical

Notes disperses: l’Uruguai

Strèpsil de sol, Colonia del Sacramento made. Un far encén la nit. Quart de lluna (però puc veure la resta). Estrelles nues, cornisa, pampallugues. He de recordar.

Tot uruguaià neix amb un termo sota el braç.

Torno a mirar el mapa de l’Amèrica del Sud. Té forma de gelat Negrito, amb un mos a les antilles. Fàcil la metàfora del viatger consumidor de l’alteritat.

Probablement Colonia té l’índex d’esguinços de turmell més alt del Cono Sur.

A la terminal de busos de Colonia, un grupet de dones sexagenàries amb xandall de la selecció nacional espera. Quin esport deuen practicar? Bitlles? Esgrima? Ping-pong? No els ho pregunto.

Dues monges ciclistes esquiven kamikazes motoritzats a Carmelo. Una duu una guitarra a l’espatlla.

“Machaciento”= enorme. “¡Qué baraja!”= Quin personatge!

La ràdio local del Cabo Polonio, Atando Cabos, encara està de festa. Han pogut entrevistar el Kiko Veneno, de fugaç visita en regal d’aniversari. Al capvespre el seu entrevistador entra a l’hostal demanant: s’ha acabat la bateria de la ràdio.

L’Uruguai es va crear a cavall, diu el Johnny. Per això les distàncies entre ciutat i ciutat important no superen els 80 km. Un dia a cavall és la mida de les coses.

Els alumnes de l’escola de Valizas s’acomiaden després de classe, a cavall de les seves motos. Ja lluny, un d’ells es gira i crida: “Ché, Adrián! Anda una yegüa suelta!”.

Aquelles turistes angleses i escandaloses que col·leccionen països sense saber ni importar-los que trepitgen una immensa tomba.

Gràcies a la vida per donar-me l’oportunitat de conèixer l’obra de Carlos Páez Vilaró.  Gràcies a la noia de recepció que em va deixar colar a la seva casa-museu.

“Montevideo huele a porro”, diu la Lucía. El consum no és il·legal i la joventut no se n’està.

“Lanería y mediería”.

Un home obre el contenidor buscant quelcom de valor. Només hi troba bosses d’escombraries plenes de fulles mortes.

Al restaurant Verde un home amb bata blanca s’apropa a totes les taules: ” ¿Les mido la presión?”. A la mà dreta duu una bossa de cebes.

Pintada a la Facultat de Dret de Montevideo: “Rebelión es mirar una rosa hasta pulverizarse los ojos”. Un vers lleument editat d’Alejandra Pizarnik.

“Esta destitución de Enrique Amorim pasó a formularse (como todo pensamiento simple) por pares opuestos: comunista y millonario, casado y homosexual, uruguayo y argentino…”.

“A mí me gusta mucho Mozart y Txaikovsky, pero la coloniedad del poder no puede imponer una sola opción cultural”. El director de cultura de l’Uruguay, Hugo Achugar, es lamenta: l’ajuntament de Montevideo ha aprovat una moció per prohibir la cumbia als busos de la ciutat, en favor de la música clàssica.

Al carrer Constituyente, “Iglesia Internacional de la Gracia de Dios: El show de la fe”.

Atribueixo als uruguaians el que el cantautor cubà Frank Delgado diu dels francesos: són gent que no es nota.

“Pero vos sos periodista, le podés sacar punta hasta al invierno en Montevideo”.

L’Uruguai és una nota dispersa molt curta.

El vent de l’exili que bufa

Vinc de Xile i l’Argentina, terres d’absències i memòries. Transito per l’Uruguai, notes desordenades. Arreu trobo amistats d’aquí i d’allà que s’han vist forçades a deixar enrere la la nostra calúmnia quotidiana per sobreviure. Per a moltes és tan sols la tornada d’un bitllet emès per l’oprobi capitalista fa més o menys anys. D’altres experimenten per primera vegada la pronúncia de la paraula “exili”: Allunyament, voluntari o forçós, del territori d’un estat, especialment per motius polítics. La “gran” premsa no s’atreveix a parlar d’ “exili”. No li veuen la cosa política? La “gran” premsa no s’atreveix a parlar ni tan sols d’ “autoritarisme”. Què més necessitem per sentir-nos íntegrament amenaçades? Espantat penso en les converses que devien tenir els qui lluitaven per canviar les coses per aquestes terres: “Has vist? La premsa no diu res…”, “Ens estan massacrant silenciosament i el pitjor encara no ha arribat…”. Converso amb vosaltres, sabem qui són i d’on vénen, sempre ha vingut d’aquella banda la repressió, però ens alerta certa unanimitat desacomplexada. Les mans constrenyen l’essòfag, cada dia una mica més. Moments per pensar en la necessitat, més urgent que mai, d’un periodisme preventiu fidel al relat de les conseqüències, però també al deure d’anticipar-se sense demagògies als mecanismes que tard o d’hora han d’esdevenir polítiques de repressió i exili. Tenim eines i tenim referents: l’argentí Rodolfo Walsh continua  desaparegut per la dictadura. Arriben més notícies des de la vostra riba. La ment es disloca, penso en els amics i amigues que sou a casa resistint els embats sense màscara de tant govern. Em pregunten aquí per la situació allà. Impossible comparar amb tants morts i torturats desapareguts, però evidencio que és el mateix sistema el que ens ha dut a ambdues situacions. Sospito que en silenci comencem a compartir sensacions per a elles impossibles d’oblidar: l’òxid sota la llengua, la incertesa davant l’avanç del banquet, la irrefrenable voluntat de tornar. Nosaltres encara podrem fer-ho amb el mateix passaport.

Publicat al Setmanari Directa, 9 maig 2012, nº 272.